Estas en » Weblog de Montaña » Archivo de Relatos » May 2020 » Alfa Centauri . Cinglera Dels Esplovins . Espero De Les Orenetes
Wednesday 20 de May de 2020, 11:46:39
ALFA CENTAURI . CINGLERA DELS ESPLOVINS . ESPERO DE LES ORENETES
Tipo de Entrada: RELATO | 49 visitas

RELAT DE L' ESCALADA REALITZADA AL 1985

Era l' any 1985, febrer crec recordar. El Jordi Garcia ja feia dos o tres anys que em portava a escalar, i molts cops anàvem amb el Josep Grañó, company d'escalades i amic de l'infància del Jordi.  A mi em portavem una mica com a mascota, suposo que el Jordi una mica obligat per la Nuri (jejeje) . Vaig tenir una sort inmensa.

 

Aquell dia em van dir que agafés el sac de dormir i la motxilla per a fer un bivac. Com sempre al sortir de casa no teníem clar on anàvem, i fora del cotxe, ningú no ho sabia. Les coses es feien diferents abans, les feies per a tu mateix, no per a publicar-ho a les xarxes socials.

 

Vam enfilar cap a Oliana, a la Cinglera dels Esplovins, Esperó de les orenetes, via ALFA CENTAURI. Possiblement la via d' escalada més llarga de Catalunya.

650 m. 22 tirades, dificultats fins a V i Ae1. Amb la inconsciència que em caracteritzava, cap alli que anem.

 

En aquella època els friends, eren un exotisme que aquí encara no havia arribat, alguna cosa haviem sentit a parlar, però entre les dificultats per trovar material d’ escalada i el preu… així doncs, vam portar un sac de pitons, tascons i excèntrics. Crec recordar que a tota la via hi havia com a molt 15 burils, dels de veritat, la meitat amb placa extraíble, les reunions bones (i aquí n’hi havia 22 R a la ressenya, més les que vam fer entremig) eren una sabina o un arbre. O un buril reforçat amb un pitó. Així doncs, Alguna cosa de menjar (com sempre, no gaire) aigua, llet, café soluble (malgrat que no portavem fogonet) i cap amunt. I aquest cop, amunt de veritat.

 

Vam començar tard, passat el migdia. estavem al febrer i el dia era molt curt, així que sabiem que hauriem de fer nit a la paret, de fet hi havia una feixa a mitja paret, amb unes Sabines i uns arbres que en teoría eren un bon lloc. A la ressenya també hi havia indicat un vivac, però era massa amunt, i fent-se de nit a les 18:00 no pensavem arribar-hi. Com a molt teniem 4 o 5 hores de llum, així que oer a arribar a la feixa gran, teniem que anar lleugerets.

 

L’ ascesió a la primera part era força irregular, per allí no passava gaire gent, i estava herbòs i amb molta pedra suelta. Una cordada de tres, amb motxilles, clavant pitons, no erem la cordada més rápida del mon… de fet estavem fent Big Wall en estat precari. A partir de la tirada 5 o 6 la cosa ja era escalada de veritat, uns diedres i unes plaques calcàries, a voltes una mica extraplomades… que ballaven entre el IV+ i el A1 , tot amanit en que estava en pilotes, posant nosaltres les assegurances… 

 

La part més difícil estava entre la tirada 9 i 10, on hi havia uns passets de V i A1 (V grau dels anys 80’ estilo Terradets, cuidao!!!) allò no era per cobards. En una d’ aquestes el Grañó anava de primer ( era l’ unic que duia casc) i va tirar una pedra del tamany d’una tele. Ens va passar per darrera, pero una de les pedres auxiliars li va donar al Jordi al mig del cap. Resultat, un petit trau i una mica de sang… El Grañó que era metge, li va mirar i li va dir que no era res. Tampoc portava res a la farmaciola, així que millor fer-li cas.

A mitja ascensió, tirada 12  a la ressenya, hi havia la feixa boscosa gran, on vem preparar el vivac. Vem arribar cap el tard, ja es feia fosc. No era prou gran per deslligarnos, així que vem passar la nit lligats a la paret, més o menys estirats, cadascun on va poder, però sense aillants ni màrfegues ni res sembant.. a febrer, a Oliana al ras. La sort és que aquella nit es va nubolar, cosa que va fer que la temperatura no baixès gaire, però per un altra banda,  la nit va ser llarguíssima i incomoda. A les 21:00 era negre nit, sense lluna i no es feia de dia ben be fins a les 08:00 del matí. Portàvem una ràdio i vam anar sentint que demà plouria, així que estàvem una mica preocupats.

 

Hem de tenir en compte que això ho vam fer en un temps que anaves a escalar amb texans, i jo portava l'anorak que feia servir per anar a l'institut. El material d’ escalada de l’ época era el boudrier, els peus de gat (els Boreal Fire eren la novetat) cordes de 40 m i 9 mm i les cintes eren fetes amb un nus pla. També hi havia el material d’ expedició, però es clar, no hi havia ni l’accès que hi ha ara, ni la varietat. A Barcelona hi havia tres o quatre botigues de material d’ escalar i muntanya, i moltes coses et sortia més a compte anar a Andorra a buscar-ho, de marques franceses. Per descomptat, els preus del material de muntanya eren absolutament demencials, una corda de 9mm. valia practicament el mateix que ara, però un anorak de plumón, valia tres vegades mes que ara. I n’hi havia un model, que servia per a tot, per anar a esquiar i per anar a l’ Everest. Si li feies un forat, et passaves un any plorant.

 

A l'endemà, efectivament ens van caure quatre gotes, però vam poder acabar l'ascensió. Ens vem aixecar amb les primeres llums del dia, gairebe les 08:00 del matí, amb un ambient humit i fred. L’ esmorçar a base de madalenes i café amb llet a temperatura ambient dins del tetra-brik ens va reconfortar més haviat poc.

 

La segona part de l’ ascensió la recordó més bruta en general, més herbosa i suelta, encara que hi havia unes tirades (segons la ressenya 18/19/20) sostingudes, per unes plaques i uns diedre, que et feien tenir la sensació d’ estar escalant de veritat. El soroll del Martell, el dringeig dels pitons al empotrar-se a les escletxes, la visió dels voltors, planejant gairebé a l’ abast de les nostre mans… tot era com màgic. 

 

Tota l’ ascensió era molt directe, de fet veiem el cotxe des de la via, que ara estava als nostres peus, a l’ altra banda de la carretera, i es veia molt molt molt petit. La via anava pel dret, i malgrat alguns trams herbosos i mig podrits, era vertical i aèrea, la sensació d ebuit era constant.

 

Al cim hi havia un llibre de registre , dins una llauna.  No hi havien més de 8 o 10 ascensions registrades, i ni hi havia cap hivernal, així que de casualitat vam fer la "primera" hibernal ( o era la primera que estava registrada al llibre)

 

Desgraciadament tampoc existien telèfons mòbils, i per això només hi ha unes diapositives que va fer el Grañó, amb una réflex que carretejava sempre. Per desgracia va morir al 1990 al Hidden Peak, amb el seu gran amic i veí Albert Ibáñez, i no  he vist les diapos des de fa molts anys... i molt probablement no les tornaré a veure. Per això ilustro aquest relat amb la ressenya que he trobat. Crec que el Jordi te l’ original que vem fer servir per anar-hi, li demanaré i la posare aquí.

 




Añadir nuevo comentario
Usuario de Madteam.net No usuario




Vista Previa



 

 
MadTeam.net | Suscribirte a este blog | Creative Commons License Blog bajo licencia de Creative Commons. | compartir este enlace en Facebook