Estas en » Weblog de Montaña » Inicio
Buenas soy el Jander. Vamos progresando con el tema del blog, a ver si prosperamos un poco.
miércoles 23 de noviembre de 2016, 12:27:20
sensaciones... reflexiones
Tipo de Entrada: ARTICULO | 3 Comentarios

De un post colgado en los foros, .. no quiero que se pierda. No pienso que sea mejor o pero que otros, pero puede qeu lo vuelkva a usar en un futuro, y asi lo tengo aqui.. jejejeje

"Ir a la montaña es un aprendizaje, algunos dicen que de la vida... o como la vida. Yo no le daría tanta trascendencia… o sí. 

Cada uno va de una manera a la montaña, y haciendo las mismas actividades hay gente que tiene unas necesidades y otros, otras... como en la vida.

Ahora si tienes mucho dinero, te puedes ir a una tienda y comprarte un equipo completo para irte a los Alpes, aunque nuca hayas salido de Barcelona.  Eso te garantiza ir guapo, a la última... pero no te garantiza nada más.

Harás más montaña, o tendrás mejor "nivel" por ir mejor equipado? Evidentemente, NO.  Es evidente que necesitas unos mínimos, No puedes ir a la montaña en invierno en bañador.  Pero esos mínimos, son muy variables.

El equipo, hoy en día es para volverse loco, hay de todo, de todas las marcas, de todos los colores... cada vez más específico, botas de trekking, botas de trekking avanzado, botas de alpinismo, de alpinismo invernal, para cascadas de hielo, para picos hasta 6000... Y así con todo, pantalones, chaquetas, calzoncillos... la sociedad de consumo nos rodea, y el mundo de la montaña, forma parte de nuestras vidas, y no se queda aparte…

Aparte de todo esto… El consejo que te repito es, con las botas, plumas, pantalón etc. que tienes ahora, SAL a la montaña... todo lo que puedas. Con prudencia, con cuidado, pero sin miedo. Un día pasaras frio, otro pasaras calor, otro te cansaras mucho, otro tendrás que renunciar a lo que pensabas hacer...  es la esencia de la montaña, ir a un medio hostil, y a veces dominarlo, y a veces salir con el rabo entre las piernas... 

Y si,  la montaña es un medio hostil, hace frio, no hay comida, no hay cobertura, las tormentas llegan de golpe, no hay carteles que te marquen el camino, no hay tiendas, ni duchas calientes... y cuando nos enfrentamos a ella, debemos hacerlo con el máximo de respeto, y experiencia... 

Los más viejos nos íbamos a dormir pensando en escaladas o ascensiones después de leer a Rebuffat, Bonatti, o las 100 mejores ascensiones de los pirineos... soñábamos que algún día seriamos suficientemente mujeres o hombres para poder acometer ascensiones como la N del perdido, el Gaube, La Estasen... o ir a los Alpes, a emular (ja!) a Bonatti en el espolón Walker... 

Ahora los libros se han sustituido por internet...  y está todo tan cerca, y tanta información...  que nos hace perder la perspectiva de la cosas... 

Hay que disfrutar de la montaña, y eso significa tantas cosas....  pero la más importante es COMPARTIR. Por eso algunos perdemos el tiempo aquí dando consejos... porque vemos a gente que empieza en esto de la montaña, y queremos compartir nuestras experiencias…

Pero a veces cuando ves que sus preguntas no siguen un orden lógico, te hablan de hacer un pico en el Himalaya ( un 6500)  sin experiencia, o hacer 3000 invernales en el pirineo, sin saber ni que equipo se tiene que llevar… pues la sensación es la contraria. La sensación es a dónde vamos?

Me paso hace muchos años con la escalada. De disfrutar escalando, llego un momento que tenías que hacer a vista cierto nivel… Y había gente que hacia 7c y 8a, pero los metías en una vía de IV de las viejas en Montserrat, con un buril cada 10 metros…. Y no subían. Y que conste que yo no soy mejor, ni peor. Simplemente es otra cosa…

Se ha convertido  también la montaña en otra cosa? Hay un grupo que va a la montaña a disfrutar, dentro de sus posibilidades, y otro grupo montañero que solo va para ir  quemando una meta detrás de otra para mostrar un CV lo más rápidamente posible?

Puede que sí, pero bajo mi personalísimo punto de vista, quien no ha compartido un plato de ave con fideos de maggi y un cigarrillo (el ultimo) bajo las estrellas, o se ha levantado con la escarcha congelada acurrucado junto al compañero en un vivac improvisado,  quien nunca se ha perdido, o ha llegado al coche calado hasta los huesos…no sabe de lo que estoy hablando.

Son sensaciones y eso solo lo siente el que lo experimenta… Nadie puede hacerlo por internet,

Quiero pedir disculpas, no quiero que quede la sensación de que lo que a mí me gusta es lo bueno y lo otro es un truño.  Son solo unas reflexiones personales, que como ya sabéis, a veces me gusta compartir por aquí, porque sé que hay gente que más o menos.. Piensa lo mismo… Y que cada uno vaya a la montaña como pueda y a hacer lo que le dé la gana. Con respeto y sin dejar rastro a poder ser.

 Y como dice adam, a tipejos como yo, ni caso"

 


añadir nuevo comentario


miércoles 7 de septiembre de 2016, 08:22:21
PICS DE L' INFERN. JULIOL 2016
Tipo de Entrada: RELATO | 1 Comentarios

ASCENSIÓ ALS PICS DE L' INFERN REALITZADA ELS DIES 16-17 DE JULIOL DE 2016

Pics de l'Infern (o si lo se... no vengo)
 

 

DATA DE L'ASCENSIÓ: 15/16/17 DE Juliol de 2016

Integrants del Grupo Salvaje:

JuanCarlos

McGregor

Gordi

Luiggi

Freddy

Ricky

El divendres dia 15 de Juliol, al matí finalment sortim cap als Pics de l'Infern. Encara no sabem per què tenen aquest nom. Demà al vespre, després de fer la creta dels tres cims, tenim claríssim per què tenen aquest nom, quina pallissa més impressionant.

Anem dos cotxes, sis persones, i ens aturem a esmorzar a la carretera de Terol, cap allí les
10:30. La idea és anar fins a Panticosa, dinar i després pujar fins al refugi de Bachimaña. Allà soparem i el dissabte al matí començarem l'ascensió i baixarem directament al Balneari de Panticosa.

L'ascensió es presenta tècnicament fàcil, llarga, i molt molt maca. Ja veurem... mai hem estat a aquesta banda del Pirineu.

Arribem a Panticosa, i busquem un lloc per dinar. Ens recomanen anar a El Pueyo. Un menú ESPECTACULAR. Llastima que anem tan fats de l'esmorzar, però no deixem d'aprofitar per inflar-nos de jalar...

El Balneari deixem els cotxes, al costat del Refugio de la Casa de Piedra. 1628 m. Sortim seguint el GR. cap al refugi. En dues hores "de agradable paseo" segons la guia, arribem al refugi del Bachimaña, a les 18.30. 2200 m. Una ascensió preciosa, però no ens enganyem, ens hem fotut 572 m de desnivell, res que no puguem fer, però "agradable paseo"...  Portem boudrier, cordesi casc, perquè no veiem clara una part de la cresta... a part de grampons i piolet, i com notornem pel refugi, tot el que portem, ho portarem demà durant l' ascensió... no anem molt carregats, però una mica més de l'habitual.

El Refugi és dels nous. Habitacions de 10 o 12 persones, lliteres de bona qualitat, birra de
pressió, una Terrassa amb unes vistes impressionants. A les 20.00 sopem, el sopar no està
malament, no guanyaran una estrella Michelin, però està bé de quantitat i qualitat acceptable.

A la taula ens toquen uns personatges bastant estranys, una parella de francesos grandets,
que jalen com quatre, i com no, Spyder, que avui ha pujat i s'ha rajat, i està explicant-li a uns pobres que "esta muy peligroso". El Luiggi, pren bona nota, per si de cas...

Després de sopar muntem cadena de muntatge i fem bocates per tots... uns 25 bocates variats, pel dia d'ascensió. Whiskito i a dormir.

Sortim després d' esmorzar (bé, allò que et donen als refugis) a les 07.00. El camí és fàcil, gens perdedor... Segueix el GR. 11 fins a un moment que l'has de deixar. Hi ha gent, no massa, però no estarem sols. Potser si els sumem tots, hi ha 30 o 40 persones pul·lulant, entre el GR. i l' ascensió. Després, també hi ha gent que bé de l' altra banda pel GR. i que pujant des de Panticosa.

La cosa va pujant, a un determinat moment, arribem als Ibones Azules. Aquí ja es veu la cresta, amb la Marmolera al mig... des d'aquí impressiona, l'ambient és espectacular... La cosa es posa seria, les rampes fins al coll dels Inferns és guapa, amb taques de neu pel camí.

Hi ha una mica de descontrol, hi ha gent que no porta ferros, i ataquen la cresta mes
decididament, amb èxit desigual. També veiem gent que van estil runner, amb les ASICS, per un terreny que des de el meu punt de vista... no és el més adequat (hi ha gent que renuncia a pujar a les primeres dificultats –neu o gel- per anar amb equipament clarament insuficient).

El que s'ha de fer és anar fins al coll i passar a l'altra banda. Abans d'arribar-hi hi ha un tram bastant llarg de neu dura, que requereix grampons. Portem al davant dos nois que no s'han posat els grampons mai... i que és la primera vegada que surten a la muntanya més o menys seriosament (ens ho diuen ells). La sortida de la glacera (una petita rimaia) és delicada, té un passet tonto, i ens entretenen més d'una hora, els dos nois, i quatre freakies que anaven davant nostre, una mica fatxendes, però que els hi entra una mica de canguelo... bé, ja hem fet la bona acció de la setmana. Els xicots acaben fent tota l' ascensió amb nosaltres. I els altres van tota la pujada mirant que fem... mig cagats.

Un cop passem a l'altra banda, anem a mitjana alçada per un terreny estrany. Una banda
d'esquistos, on la pedra canvia clarament de color i composició, és la clau. Allí hi ha un camí (una espècie de canal pedregosa que puja poc) que ens porta fins al coll del Garmo Blanco. El camí és força segur, utilitzant les mans en algun pas, però la timba és força impressionant.

A baix hi ha les restes de la glacera dels inferns, i els llacs, encara gelats la majoria, i realment estan molt avall... Anem fent la travessa, entretinguda i llarga, donant un cop de mà i ajudant als dos xicots quan els veiem una mica dubtosos. El Juan Carlos va avançat, amb el Gordi... i després anem tots en perfecte "orden de combate". No és difícil, però hi ha timba, i és llarg...

Després de la llarga travessa, pugem al coll del Garmo Blanco, i ataquem el primer infern, l'Occidental (3073 m). Hem de superar l'últim tram, una mica vertical, per una canal fins a arribar a l'aresta, i d'allí al cim. 

Infern Occidental



 

Infern Central

Un cop allí tenim al davant la "terrible" Marmolera, i el cim de l'Infern Central (3082) a l'altra banda. Passem sense gaires angúnies, amb compte, però sense dubtes,encara ens dura l 'efuròria per haver fet el primer cim. Són les 12:30, portem un bon tute a les cames, però encara estem molt sencers...


 

Infern Oriental

 Ens queda l' últim, que està bastant més lluny, hem de baixar a un collet, i des d'allí, pujar un altre cop fins al cim de l'Infern Oriental (3076), per unes canals verticals, exposades, podrides, i caient pedres. La corda no la fem servir per res, però el casc... va força bé. Com tota l'ascensió fins ara, no és tècnicament difícil, però... te alguna cosa.

Anem menjant i bevent aigua. Fa molta calor, no fa sol, però... ja són gairebé les 14:00 i encara ens queda tota la baixada, que encara no ho sabem, però és llarguíssima, pesadíssima. I d'aigua, ens queda poca.

Així comencem a baixar cap al Coll de Pondiellos. La baixada fins als llacs és gairebé vertical, per una tartera/canal descomposta i relliscosa. És incòmoda i perillosa per les
 

pedres que et poden caure... però  una cosa bona, baixes molts metres en poc temps... no hay mal que por bien no  venga.

Arribem als llacs i ens hem de calçar els grampons, just a dins de la rimaia. Queda una llarga travessa fins al coll, que encara que no  molt mala pinta, una relliscada seria perillosa. Dit i fet, mentre em calço els pinxos, un dels que davant nostre rellisca i cau per la glacera, fins que s'acaba el gel i pica amb les pedres a bastant velocitat... porta els grampons i el piolet a la motxilla. No es fa mal, només cops i rascades (se li ha aparegut la verge), però per si teniem dubtess'esvaeixen de cop.


La travessa és llarga, anem secs d'aigua, i aquí ja es comença a veure que anem una mica cascats... A més comença a ser tard, ja són les 16:00 i encara estem molt lluny. No obstant aixòqueden moltes hores de llum, fins a les 21:00 0 22:00 no hem de patir, no ens esperen a enlloc i confiem que trobarem aigua abans d'arribar a baix.


Anem baixant, quant arribem al coll de Pondiellos, podem escollir: baixar per les pedres o per una glacera. El Juan Carlos i jo baixem per la glacera, els altres, cansats de portar els grampons, baixen per les pedres. 


 

Des d'aquí, el Balneari ja es veu, però està molt, molt lluny... a baix de tot. Anem força cruixits, però ara només es tracta d'anar seguint el camí fins a baix.
 

           

La glacera, no ens fem il·lusions, no és ni una cinquena part de la baixada que ens queda... La resta és irregular, llarga i pedregosa. Per fi podem recollir aigua a la glacera i esperem al Freddy i al Luiggi, per donar-los una ampolla i que van una mica més enrere. El Gordi ha tirat amb el Gregori... van davant, no tenen esma d'anar esperant... quan aquests dos posen la directa, no els para ni la Guàrdia Civil...

Al final quedem tres grups i anem baixant, cada un al seu ritme. Així al final anem arribant
entre les 18:00 i les 19:00 al "refugio de la casa de piedra", més aviat un bar - Restaurant a
peu de cotxe. 1650 metres de desnivell de baixada... 11 / 12 hores de tute. Realment, no ens ho esperàvem. Ara entenem el nom dels cims...

Estem fets mistos. Unes birres i cap a la casa que ha llogat el Luis. Anem a sopar a un lloc força agradable, estem sols al restaurant. (Li demanaré al Luis que em digui com es deia el lloc per a fer referència.)

L' endemà, ens llevem i cap a casa... ens fa malt tot. Però estem molt contents.

L'activitat és simplement ESPECTACULAR. Les vistes són absolutament fantàstiques. Des de l'últim cim es veu gran part del Pirineu, les Tres SororesBalaitousVignemale... llacs per totes bandes, força neu (per estar a mitjans de juliol)... una passada. La sortida en si, no és tan llarga en hores, si vas per feina, sense entretenir-te, passant de fotos i de la gent, en 8-9 hores es hauria de poder fer (sense anar corrents estil Kilian). Però és entretinguda, ens hem posat i tret els grampons tres cops, hi ha una bona part de grimpada (no som ràpids en aquestes operacions) hem parat força a menjar i beure, fer fotos, gaudir... i som sis, que sempre et mous més "lentament" que si només anem dos o tres.

Per aquesta part del Pirineu havíem estat al Balaitous y Gran Facha, sempre veiem els Inferns des de Panticosa, amb la Marmolera des de lluny...com separats de la resta de muntanyes... lluny i alts. Ha estat una sorpresa agradable aquest vessant, per bonica i també per exigent.

En definitiva, ha resultat ser una sortida de nivell altíssim, encara que tècnicament no és gens difícil, és variada, grampons, grimpades, baixades sobtades, cresta, llargària... és una activitat de primer nivell pirinenca. Hem gaudit moltíssim, i marxem fets una merda, però contents, molt contents. Bona companyia, muntanya I tornem tots cansats, però ningú s'ha fet mal...


añadir nuevo comentario


domingo 24 de abril de 2016

Tipo de Entrada: ÁLBUM DE FOTOS



entrada completa



Archivo de entradas »

 

 
MadTeam.net | Suscribirte a este blog | Creative Commons License Blog bajo licencia de Creative Commons. | compartir este enlace en Facebook